Blog

“Les cures han d’integrar l’agenda política de les defensores”

  |   Crònica jornades

La tasca de les defensores no sols implica llargues hores de treball i la dificultats per trobar espais on resguardar-se de possibles vulneracions. En tant que referents en la lluita pels drets humans, també corren el risc de ser eliminades, la qual cosa les obliga sovint a marxar dels seus territoris per acollir-se una temporada a algun dels programes de protecció que es desenvolupen a l’estranger.

És el moment en què inicien un itinerari personal on “el dolor i la ràbia de patir la violència s’agermana amb la solidaritat i la fraternitat que reben des de fora”. Així ho afirmava Ana María Hernández, directora del Consorcio Oaxaca, una xarxa de centres i cases d’acollida que atén a defensores dels drets humans de diversos indrets de Centreamèrica i Amèrica del Sud. En aquests espais, Hernández explica que s’hi aixopluguen defensores de perfils ben diversos però que tenen en comú la necessitat de buscar la serenor necessària per processar l’angoixa i somatitzar els drames viscuts.

També Leire Lasa, integrant de la Coordinadora del Programa Vasco de Protección para Defensoras y Defensores de Derechos Humanos, va recordar que l’acollida és bàsica per tal que les activistes es desprenguin de la càrrega psicofísica que han hagut de suportar i trobin l’ambient amb què alleugerir la seva impotència.

Amb aquest objectiu algunes de les ponents van considerar adients la pràctica de cerimònies de sanació, massatges bioenergètics, tallers artístiques i altres dinàmiques d’apoderament personal que han de permetre a les defensores recuperar-se del patiment per retornar a les seves comunitats d’origen amb les forces renovades. “Les cures han d’integrar l’agenda política de les defensores”, va reblar Lasa.

No obstant això, totes les conferenciants van coincidir que les defensores no han d’estar sotmeses a una agenda “estressant”, sinó a activitats mitjançant les quals puguin compartir les seves inquietuds, alliberar-se de la pena i, com va indicar Hernández, “recuperar aquella frescor que els manté esperança en el futur”.

En la mateixa línia, Ana María Rodríguez, portaveu de la Comisión Colombiana de Juristas, va advertir que l’estança en un centre d’acollida ha de ser compatible en què la defensora estigui connectada amb les seva regió d’origen, atès que les vulneracions poden recaure directament sobre ella però, ineludiblement, afecten el conjunt de la comunitat. “No poden brillar com a estructures solitàries”, va advertir.

En línies generals, les participants a la taula rodona van destacar la importància que els programes s’adeqüin a les necessitats de cada defensora, que més enllà de superar el sentiment de culpa o dolor mitjançant tècniques de diferents tipus, adquireixen de nou la fortalesa per retornar a l’activitat en condicions òptimes.

L’acte, conduït per la periodista especialitzada en drets humans i perspectiva de gènere Patricia Simón, també va posar damunt la taula els obstacles que alguns governs infereixen perquè les defensores participin dels programes de protecció. És el cas del Regne Unit, on segons la professora de la Universitat de York, Philippa Cooper, les defensores són menystingudes per les autoritats i tenen problemes quan, a causa de la situació en els seus països, intenten adquirir la condició d’exiliades polítiques.

Amb tot, les ponents van assenyalar que “no hi ha retorns segurs” per a les defensores, raó per la qual és imprescindible mantenir la incidència política internacional perquè, al capdavall, “elles només són la llavors de canvi per a unes comunitats que continuaran sent amenaçades per les polítiques neoliberals i bel·licistes que practiquen els governs de torn”.